Ni els turistes ens salvaran la temporada (econòmica)

Published
by
admin
on 4 juliol 2008
in economia and turisme
. 0 Comments

El passat dimarts es presentà l’edició del 2008 de l’Índex UAB d’Activitat Turística, un estudi de recerca l’objectiu principal del qual és oferir una previsió del mercat turístic català i espanyol en les seves diferents variables (nombre de turistes, estada mitjana i despesa diària). Aquest estudi, que ja va per la seva setena edició, ha estat tradicionalment un bon predictor del que ha acabat passant a la realitat.

Si ens guiem per les previsions, la cosa no pinta massa bé pere al mercat català, ja que l’activitat turística s’incrementarà un modestíssim 0,2% pel que fa al turisme estranger. Res a veure amb els  increments del 4% que es van experimentar els anys 2004 i 2005. Tot i això, el nombre de turistes que arribaran serà de 16,4 milions, una xifra molt important.

A què es deuen aquestes magres expectatives? Senzillament a l’esgotament del nou jaciment de turistes que va representar la combinació Regne Unit + low cost. Aquest binomi fou el responsable del fort increment de l’activitat turística entre el 2004 i el 2006. La debilitat de l’economia britànica, unida al tipus de canvi,  i també als majors costos derivats de l’alça del preu del petroli estan ja passant factura. Malauradament al tractar-se d’un mercat molt madur, no hi ha grans mercats turístics que permetin compensar aquest estancament. Únicament mercats emergents (com els de l’Est d’Europa) poden ajudar a pal·liar la situació, però de manera parcial.

Un tema interessant de veure és l’evolució per factors. Així, mentre s’espera que el nombre de turistes estrangers s’incrementarà en un 2,7%,  la despesa diària ho farà només un 1,3%, mentre que l’estada mitjana dels turistes  es reduirà en un 3,8%.  Tornem al problema de sempre: venen més turistes, però s’estan menys dies, i gasten menys del que desitjaríem.

Starbucks 2.0

Published
by
admin
on 27 juny 2008
in business
. 1 Comment

Starbucks fa temps que no passa pels seus millors moments. Als Estats Units, on disposa d’una considerable xarxa de cafeteries, s’està trobant que cada cop més els seus antics clients deserten a d’altres establiments. La resposta competitiva per part de McDonalds o de Dunkin Donuts, i els problemes econòmics pels quals passen les famílies de classe mitjana per culpa de l’alça dels preus del petroli i la fi de la bombolla immobiliària estan passant factura. Però també comencen a notar-se de la vulgarització excessiva d’una marca que va néixer per oferir una experència única als seus clients.

Davant d’aquesta situació, la direcció dels establiments ha decidit plantar-hi cara. Per exemple, van començar a omplir els prestatges d’entrepans i amanides per evitar que molts clients se n’anessin a la competència, on el got de cafè és més econòmic. Però els entrepans van ser una arma de doble tall, ja que l’olor que desprenien un cop calents interferia amb l’aroma del cafè.

Com saber què pot funcionar o no? Ningú millor que els clients ens ho pot dir. I així fou com va aparèixer Mystarbucksidea, un lloc web 2.0 on els clients d’Starbucks poden proposar idees, comentar-les, votar-les…i Stabarbucks considera la seva implementació.

El sistema funciona raonablement bé en els pocs mesos que du funcionant. Per exemple, s’ha detectat la demanda d’incrementar els productes per a vegetarians (snacks, postres…). Uns altres advoquen per una línia de cua diferenciada per aquells qui únicament volen un cafè exprés, en comptes d’un elaborat cafe latte. I fins i tot algunes idees acaben sent adoptades per la companyia, com per exemple utilitzar palets amb la part superior més gran per evitar que el cafè surti pel forat de la part superior del recipient a l’agafar-lo.

L’experiència és satisfactòria perquè (a) permet rebre feedback del que veritablement pensen els clients (així, per exemple, se n’han adonat que una de les coses que més molesten als clients són les llargues esperes que molt sovint han de fer) i (b) perquè l’empresa pren aquestes idees, les estudia, i si les veu factibles les tira endavant, donant un senyal d’empresa orientada al consumidor.

Ja li podem dir crisi

Published
by
admin
on 24 juny 2008
in economia
. 0 Comments

Feia temps que els ciutadans havíem notat que alguna cosa no marxava bé a l’economia. Després de l’estiu passat tot el que eren alegries va passar a ser prudència. I de la prudència es va passar en poc temps al pessimisme. Malgrat ja a l’octubre passat hi havia qui considerava que estàvem davant d’una crisi, el missatge llançat pel govern i per nombrosos creadors d’opinió fou de minimització. En el pitjor dels casos, s’afirmava, el creixement es veuria afectat unes dècimes.

Però els mesos van anar passant, i els creadors d’opinió, un per un, van començar a oferir previsions a la baixa amb respecte les inicialment adelantades. També van anar desterrant progressivament el vocabulari optimista que feien servir temps enrere. La preocupació que fins aquell moment havia quedat tancada a les quatre parets de les sales de juntes o els consells d’administració saltava a l’opinió pública.

El govern ha estat el darrer bastió de l’optimiste. No ha estat fins ahir, en una compareixença del President del Govern davant el Consell Econòmic i Social d’Espanya, que s’ha reconegut obertament que no només estem davant d’una desacceleració, sinó que tot apunta que anem de cap a la crisi.

Per què s’ha trigat tant a acceptar la realitat? Deixeu-me plantejar tres hipòtesis:

Hipòtesi 1: electoralisme. Amb unes eleccions generals convocades al març, haver reconegut que tots els indicadors apuntaven a un empitjorament de l’economia podia haver estat perjudicial en termes de resultats electorals. La temptació de camuflar dades dolentes, incórrer en major despesa corrent o posposar reformes necessàries per al bon funcionament de l’economia però impopulars pels costos que duen associades és massa gran com perquè els partits polítics la desaprofitin.

Hipòtesi 2: manca d’indicadors avançats prou fiables. Un dels problemes amb què els serveis d’estudis s’han trobat en els darrers mesos ha estat en què alguns indicadors que generalment s’utilitzen per inferir l’evolució de l’economia donaven resultats poc evidents i fins i tot contraintuitius. Segurament el moment en què el govern ha vist que la cosa anava de debò ha estat al veure l’evolució de les recaptacions d’IVA, que donen una idea força bona del que està passant al consum. Una forta caiguda en la recaptació de l’IVA, on les transaccions immobiliàries hi tenen un pes limitat, suposa que la crisi ha passat de ser immobiliària a ser general.

Hipòtesi 3: no generar expectatives pessimistes. L’economia es mou per expectatives. Per tant, transmetre una visió excessivament pessimista, lluny de millorar les coses, pot empitjorar-les. Un dels motors de la crisi ha estat precisament el trencament de la confiança existent en els mercats financers. Restablir la confiança dels actors en els mercats financers era doncs l’objectiu número 1 de les autoritats econòmiques, el que era incompatible amb la transmissió d’un escenari de molt baix creixement econòmic.

Al meu entendre, l’actitud del govern ha estat una barreja de les tres hipòtesis. El que ja no m’aventuro a dir és quin ha estat el percentatge en què ha intervingut cadascuna d’elles.

Quin és el peatge òptim?

Published
by
admin
on 16 juny 2008
in economia
. 1 Comment

peatge martorell

La situació de la xarxa viària d’alta capacitat catalana, on les autopistes de peatge construïdes durant els seixanta i setanta juguen un paper principal, és un dels principals factors que preocupa a la classe empresarial. Existeix un consens de què l’actual sistema és ineficient i genera nombroses distorsions a la xarxa de transport, especialment agreujada perquè alguns corredors de peatge no disposen d’una via alternativa en condicions.

Però, un cop arribat a aquest consens, quines són les alternatives al sistema actual? Malauradament han estat poques, per no dir pràcticament cap, les alternatives que s’han plantejat amb números. Una d’elles ha estat objecte de debat recent en unes jornades organitzades per l’Estudi Llotja. Durant aquestes jornades s’ha presentat un estudi el qual, a partir de l’evidència de la necessitat de millora del sistema de peatges actuals, planteja tres alternatives (eliminació total dels peatges, equiparació dels peatges en termes de cost, establiment de peatges segons el tipus de via), avaluant-ne costos i beneficis.

Els autors de l’estudi descarten per antieconòmica l’opció d’eliminació dels peatges. Les raons són dues: la primera, la necessitat de compensar a les concessionàries pel lucre cessant; la segona, els majors costos que suposaria l’incentiu a fer servir el cotxe a causa de la desaparició dels peatges. L’opció d’equiparar peatges en termes de cost per quilòmetre és avaluada favorablement perquè permetria eliminar algunes de les ineficiències del sistema actual. Però els autors, es decanten per la tercera alternativa, consistent en imposar diferents nivells de peatge atenent a si la via és una autopista, una autovia, o disposa o no d’una via alternativa de gran capacitat. D’aquesta manera s’eliminarien les ineficiències del sistema i es garantiria un nivell d’ingressos òptim.

Malgrat tot, aquest sistema també pot plantejar problemes. El primer d’ells és l’acceptabilitat d’haver de pagar per l’ús de les autovies en una societat que no veu amb massa bons ulls els peatges. El segon d’ells és la complexitat tècnica que pot suposar adaptar totes les vies d’alta capacitat a aquest sistema, especialment en aquelles vies on els sistemes d’accés no estiguin perfectament delimitats (pensem per exemple, en algunes autovies). Finalment, un tercer aspecte a tenir en compte és que els resultats es basen en un model de demanda que depèn d’una sèrie de supòsits que poden ser més o menys discutibles.

Hi ha sistemes millors? Una possibilitat podria ser combinar l’eliminació dels peatges a canvi d’un augment dels impostos sobre els carburants, els quals actuarien com a peatge de facto. L’avantatge d’aquest sistema és la relativa facilitat amb la que es podria implementar, ja que es tracta d’un sistema que grava el consum. Quin és el problema? (1) Que el sistema gravaria de la mateixa manera als usuaris d’autopistes i els de carreteres locals; i (2) que l’àrea d’aplicació fos prou àmplia perquè no existissin efectes frontera.

Tot i que encara ens falta arribar a una solució òptima, anem per la bona direcció. L’Estudi Llotja planteja, per primer cop, alternatives amb una avaluació de costos i beneficis. Un exemple que caldria seguir en molts altres casos d’infraestructures més o menys polèmiques.

Es pot emprendre a Internet en temps de crisi?

Published
by
admin
on 11 juny 2008
in dotcom and emprenedoria
. 7 Comments

Aquesta era la pregunta que es plantejava el darrer First Tuesday (per als no iniciats, es tracta d’una trobada d’emprenedors i inversors del món d’Internet). Per a respondre-la, dos invitats de luxe: Jesús Monleón, expert en temes de finançament de projectes d’e-emprenedoria; i Marc Vidal, blocaire mediàtic, però també inversor i emprenedor.

La presentació de Jesús Monleón fou molt micro, basada en la experiència personal que dóna estar al capdavant d’alguna de les plataformes de finançament més importants del nostre país. Al seu parer, no ha detectat canvis significatius en les facilitats per obtenir finançament per a projectes en fases inicials, per la qual cosa no apreciava a curt i mig termini que els e-emprenedors tinguessin més problemes a l’hora de cercar finançament que un any enrere.

La presentació d’en Marc Vidal (podeu llegir-la de primera m�), en canvi fou molt més macro, i va dirigir-se principalment al repte que suposava experimentar una crisi que amb una certa probabilitat sigui força important i d’abast mundial. Malgrat el missatge aparentment pessimista, hi havia un contrapunt que convidava a l’optimisme: fins i tot en un entorn de crisi hi ha oportunitats (i no precisament poques) per a triomfar, sempre i quan s’apliqui una m�nima prud�ncia.

D’entre els comentaris, em quedo amb el que va realitzar Emilio Márquez, qui comentava que, tot i no haver detectat problemes a l’hora de finançar projectes i de continuar patint una certa mancança de treballadors qualificats, sí que havia notat en els darrers temps que alguns treballadors estaven més preocupats de la seva hipoteca o del cost que suposava omplir el dipòsit del cotxe. En altres paraules: sí nota la crisi, però és per via indirecta.

Un tema que em va sobtar que ningú comentés va ser si el sector dotcom podia afrontar amb majors o menors garanties un canvi de cicle econòmic com el que hem entrat. La meva opinió personal és que es tracta d’un dels sectors millor posicionats per a fer front al tsunami (cas de què les prediccions que faci en Marc acabin passant) o a la forta maror (escenari més que probable). La raó és molt senzilla: és probablement un dels pocs sectors que ha sobreviscut a una important crisi en els darrers anys. La crisi del 2000-2002 va fer madurar de cop el sector i els plans de negoci actuals són tant o més rigorosos que molts dels que es presenten al món offline.

I una altra dada a tenir en compte: la fi de l’era del totxo pot ajudar, i molt, a finançar projectes mínimament viables. D’alguna cosa hauran de viure els bancs…

Entrevista per al Cercle per al Coneixement

Published
by
admin
on 5 juny 2008
in Uncategorized
. 2 Comments

Fa uns dies el Cercle per al Coneixement em va fer una petita entrevista sobre temes econmics i que va trametre al butllet corresponent al mes de maig. Aqu la teniu.

 
 

1) Quina s la importncia del capital hum en la trada innovaci, productivitat i globalitzaci?

Fa un parell de dcades podem ser competitius sense preocupar-nos del capital hum. Aix ja no s possible, perqu no podem competir en preus. Per ser competitius hem de diferenciar-nos, i per aix cal capital hum, tant per innovar com per implementar les innovacions. I quan parlo de capital hum no noms em refereixo a tenir ms o menys llicenciats o doctors, sin tamb tenir persones amb formaci professional i que dominin el seu ofici.

2) Sobre la relaci entre productivitat i competncia: en el seu moment en Joseph Schumpeter defensava una relaci inversa entre competncia i innovaci ja que la reducci de les rendes extraordinries limitava la capacitat de les empreses per a innovar i millorar la productivitat. Als anys vuitanta es comen a dir que la pressi competitiva incentivava les millores de productivitat. Com veus tu actualment la relaci entre productivitat i competncia en referncia a les empreses industrials catalanes?

Schumpeter tenia part de ra: si operes en competncia perfecta s molt complicat innovar, perqu no disposars dels incentius a fer-ho, llevat de qu ho facis per diferenciar-te de la resta de competidors, que s una forma de limitar la competncia. Les empreses industrials estan fent un gran esfor per diferenciar-se mitjanant la innovaci, i aix ja t els seus fruits amb la productivitat del sector, que ha crescut a taxes respectables durant aquests dos darrers anys, a diferncia del que ha passat en el conjunt de l’economia.

3) Espanya s una de les economies europees que t una taxa de temporalitat en la contractaci laboral ms elevada. Estudis diversos ens mostren que a menor temporalitat major s la productivitat que se n’extreu. Alguns pasos petits, com Dinamarca, han apostat per models que preconitzen la flexicurity, una combinaci de flexibilitat laboral per l’empresa, seguretat per al treballador i mfasi en les poltiques laborals actives. Creus que Catalunya hauria de seguir un model similar al dans?

Una taxa de temporalitat alta no s per se dolenta si no va acompanyada d’una alta rotaci de personal, o si les probabilitats de trobar feina un cop se t’acaba el contracte sn elevades. En el cas de Catalunya el problema que patim s el primer: la rotaci de personal s molt elevada en alguns sectors que fa difcil assolir millores en la productivitat. A ms s’hi ajunta un altre tema: els treballadors amb contractes temporals solen estar pitjor retributs que les persones amb contracte fix, quan la lgica econmica dictaria el contrari. Potser el principal motiu d’inseguretat avui dia a casa nostra sn els baixos salaris, ms que la probabilitat de trobar feina.

4) Quins sn, en la teva opini, els principals esculls que ha de superar l’economia catalana per ser competitiva no noms a nivell nacional sin tamb a l?exterior?

El principal escull que cal que superem s el mental: per ser competitius no necessriament cal tenir grans empreses. Hi ha moltes pimes que ho estan fent molt b a nivell internacional, per tenim la sensaci de qu si no tenim grans corporacions no som res. Duem molt de temps una mica obsessionats amb la manca de grans seus empresarials, mentre descuidem a l’empresari mitj i les seves necessitats, que no necessriament sn les de la gran empresa.

Els previsibles efectes perversos dels ajuts al lloguer

Published
by
admin
on 26 maig 2008
in Uncategorized
. 8 Comments

Una de les mesures ms controvertides del Ministeri de l’Habitatge ha estat la implantaci de l’anomenada renda bsica d’emancipaci. Ja en aquells moments es van comentar alguns dels problemes que podia generar una mesura com aquella, basada en donar una subvenci a un collectiu determinat.

Gaireb nou mesos desprs ja podem veure els efectes d’aquesta mesura. Avui ha aparegut una notcia a El Pas que comenta algunes de les disfuncions i abusos que ha generat aquesta mesura i que, no per casualitat, coincideixen fil per randa amb els raonaments que molta gent va fer mesos enrere: s una mesura inflacionista, els principals beneficiaris de la mesura seran qui menys ho necessiten (els propietaris) i pot arribar a expulsar del mercat als qui no estan en condicions d’optar a aquestes ajudes.

En altres paraules, aquests ajuts acabaran convertint-se en objecte d’estudi als manuals d’economia, secci “la ineficincia de la intervenci estatal”.

Un pla necessari, però poc ambiciós

Published
by
admin
on 17 maig 2008
in economia
. 3 Comments

El passat dijous apareixia al DOGC el Decret sobre mesures de simplificació de tràmits administratius. Es tracta d’un decret llargament esperat i que dóna cobertura a un Pla de Mesures que fou aprovat l’estiu passat. A grans trets, es pretén eliminar alguns tràmits innecessaris, unificar-ne d’altres i reduir la paperassa en allò que sigui possible.

Una lectura del Pla de Mesures dóna una idea de la gran quantitat de tràmits que un empresari ha de cobrir per tenir el seu negoci en ordre. En alguns casos, algunes d’aquestes obligacions són supèrflues i es deuen a la simple acumulació de normes que s’han anat aprovant sense tenir en compte les preexistents. En d’altres, la descoordinació entre administracions l’acaba pagant el ciutadà, havent de presentar documentació que hauria d’obrar en poder de les administracions (com justificants d’estar al corrent dels autònoms, certificacions de títols acadèmics oficials o una cosa tan senzilla com el DNI).

El pla introdueix dues idees interessants. La primera, procurar que preferentment les relacions amb l’administració es duguin de manera telemàtica. De fet, bona part de les mesures concretes van en aquesta línia i consisteixen en crear la via telemàtica per a resoldre tràmits. La segona, l’ús creixent de la declaració responsable en comptes d’haver d’aportar paperassa per justificar documentalment les sol·licituds.

No obstant, el pla podria ser poc ambiciós, ja que únicament es refereix a aquells tràmits que ara es duen a terme a l’Oficina de Gestió Empresarial i que bàsicament afecten a l’inici i cessament d’operacions de negocis i establiments. Es nota a faltar, per exemple, una major coordinació amb altres tràmits necessaris per a les empreses, com poden ser els de medi ambient o de treball.

Un altre tema no resolt, però aquest més complicat, és la cerca d’una major coordinació entre administracions. El ciutadà no hauria de ser la víctima de què els sistemes informàtics no permetin creuar informació o de què no hi hagi un conveni entre administracions per a intercanviar-se dades.

Malgrat les limitacions, benvingut sigui un pla com aquest, i esperem que no quedi com un fenomen aïllat.

Per qu cal una correcci del mercat immobiliari

Published
by
admin
on 9 maig 2008
in Uncategorized
. 5 Comments

demanda dhabitatgesEn el seu nmero d’abril de l’Informe Mensual que publica el Servei d’Estudis de la Caixa ha aparegut un article fora interessant (i intelligible per al pblic poc avesat a la jerga econmica) sobre el consum de les llars, un tema d’especial inters en un context en el que l’endeutament familiar ha arribat a nivells fora ms elevats que la mitjana histrica.

Una dada d’aquest estudi que no pot passar desapercebuda s l’estimaci de la demanda potencial d’habitatges per raons de creaci de llar durant als darrers anys. Aquesta demanda, que suma la demanda terica d’habitatge per emancipaci, la demanda per ruptures familiars (divorcis i separacions) i la creaci de noves llars per immigrants, mai ha superat les 400.000 unitats per any. En altres paraules, en aquest perode calien com a molt 400.000 habitatges/any per cobrir les necessitats bsiques poblacionals. A aquesta quantitat caldria afegir-li la demanda per segones residncies.

Una senzilla comparaci entre aquesta demanda i el nombre d’habitatges construts en aquest perode (ms de 550.000 habitatges/any de mitjana en el periode 2001-6) ja ens dna una pista de qu si alguna cosa sobra en aquest pas sn habitatges. De fet els estudis apunten a qu hi ha prop de 650.000 habitatges per vendre i que no troben comprador.

El ms interessant, per, s l’horitz de demanda que deixen intuir les dades. Si tenim en compte que la demanda per emancipaci es basa en la poblaci situada a la franja d’edat entre 25 i 34 anys, s previsible una forta reducci en els propers anys deguda a la forta caiguda de la natalitat que es produ durant els vuitanta. De fet, aquesta s la tnica que es comena a veure a partir del 2005, i que pot situar aquesta demanda en poc ms de 150.000 habitatges per any. L’altre gran component de creaci de llars, la immigraci, patir segurament una frenada en els propers anys (l’abundncia de feina era el principal factor d’atracci d’immigrants) i s difcil que assoleixi els nivells de creaci de llars dels darrers anys.

En altres paraules, s previsible que en els propers anys la demanda terica d’habitatge de primera residncia se situ com a molt en 300.000 habitatges/any. Sumem 50.000 habitatges/any de segona residncia (una previsi un pl optimista tenint en compte de qu els preus elevats faran dissuadir a molta gent d’adquirir una segona residncia) i obtindrem les necessitats mximes d’habitatge. Aix doncs, i tenint en compte la important motxilla de pisos sense vendre, el volum d’habitatge a construir ha de caure a prop del 50% dels nivells del 2007.

Aquesta s la crua realitat. Podem intentar diferir l’ajustament, oferint ajuts o subsidis ms o menys encoberts als constructors, per quan ms triguem a fer l’ajustament, ms traumtic ser. De fet, si aquest s’hagus iniciat un parell d’anys enrere potser estarem parlant de suau desacceleraci i no pas d’ambient de precrisi.

Per qu la manca de formaci s un problema

Published
by
admin
on 4 maig 2008
in Uncategorized
. 0 Comments

quatremotorsVint anys enrere es va constituir una associaci anomenada “Els 4 motors d’Europa”, composada per Catalunya, Baden-Wrttemberg, Llombardia, Rhne-Alpes. Es tractava de regions relativament grans, amb una estructura sectorial ms o menys similar i que actuaven de locomotores de les economies dels seus pasos respectius. Si b el projecte s’ha anat apaivagant en els darrers anys, formalment encara existeix i, el que s millor, facilita la possibilitat de realitzar comparacions interregionals i establir objectius basats en benchmarks.

Una de les dades que pot ser interessant de contrastar s fins a quin punt existeix un dficit formatiu a l’economia catalana, un tema fora recurrent. Grcies a Eurostat tenim informaci homognia de la distribuci de la poblaci ocupada pel major nivell formatiu aconseguit. En principi, esperarem que no existissin moltes diferncies en l’estructura per nivells educatius de la poblaci ocupada, si tenim en compte que l’estructura sectorial s ms o menys similar.

Per noms donant una ullada al grfic ja veiem que hi ha ms diferncies que semblances. Les diferncies entre Catalunya i Baden-Wrttemberg salten a la vista. Mentre al bressol de la Daimler-Benz el 85% de la poblaci ocupada t un nivell d’estudis superior als obligatoris, a Catalunya aquesta proporci no arriba al 60%. No noms aix: el percentatge d’ocupats amb formaci secundria postobligatria (bsicament FP de grau mitj) d’aquesta regi alemanya multiplica per 2,5 el catal.

Catalunya tampoc s’assembla massa a la Llombardia. Si b el percentatge d’ocupats amb estudis bsics s similar (al voltant del 40%), existeixen notables diferncies en la composici per estudis postobligatoris. Aix, la majoria d’ocupats de la Llombardia amb estudis postobligatoris tenen estudis secundaris, mentre que a Catalunya passa el cas contrari (primen els superiors, i en especial els universitaris, davant de la formaci professional).

Alguna cosa caldr canviar si no volem que la formaci dels nostres ocupats sigui un fre al desenvolupament d’una economia basada en la productivitat.